Escola Mata de Jonc

Quan tots els que fem o compartim escola acabam curs, sempre ens envaeix la sensació d’arribar a port després d’un viatge titànic. I és que, amb més o menys ferro segons els anys, la intensitat del nostre dia a dia té més elements i possibles combinatòries que la mateixa taula periòdica. I això sense comptar amb la proporció imprevista de reaccions químiques inesperades que, en qualsevol moment, poden forçar canvis en les nostres molècules educatives.

Si se’n desfermen de les que regalen alenades d’oxigen són beneïdes! Ens omplen les reserves d’optimisme i coratge per seguir la travessia.

Però si són de les que venen a encendre un fòsfor a les nostres vides, ja ballam: llavors hem d’activar el pla d’emergència i prendre vitamines de criptó per seguir endavant amb màxima energia.

En el fons, ja ens agraden aquests reptes vitals i aquesta feina entretenguda. Que ningú gosi dir-nos allò de Quin plom de feina, la vostra!. Perquè no hi ha or ni plata que compri la vocació.

Vet aquí l’element més resistent: ja ens poden ploure bombes de plutoni, clorar-nos els recursos o fer-nos respirar més carboni del que és recomanable, que seguirem formant enllaços químics per sortir-ne reforçats. No hem de mester heli per enlairar-nos ni esperam reconeixements amb llumets de neó.

Ens omple d’orgull dir adéu a una promoció jonquera que ha surat amb aquest esperit valent durant la seva vida escolar. Ells han vengut niquelats amb les millors robes i han preparat un comiat digne d’ovació.